Carta d’una mare.

Una experiència amb el rugbi.

Aquesta és la meva experiència com a mare d’un noi que va començar a fer rugbi als 12 i ara en té 16.

Des de petit no era un nen molt mogut i encara que havíem provat diferents esports: judo, natació, futbol … cap l’enganxava i s’avorria.

En arribar als 12 tenia una mica de sobrepès, era asmàtic i amb tendència a un oci sedentari, llegir, consoles…

Creia que això no era sa per a la seva edat. Respecto que a cadascú li agraden coses diferents, però una mica d’esport a l’adolescència em semblava molt important, ja que és un moment de la vida on es desenvolupa el cos molt ràpidament i cal que ho faci bé per evitar problemes posteriors.

Així que vaig buscar esports diferents i vaig trobar el rugbi. Era dur però hi havia companyerisme i això em va semblar que podria fer que ho fes a gust. Van ser molt amables i li van deixar provar un parell de dies sense compromís. Va tornar a casa cansat però content i decidits tots, el vam apuntar.

Potser no era el millor entrenant però s’ho passava bé i veia com el seu cos, a mesura que anava creixent també anava millorant en forma física i aspecte. Va millorar molt en salut i d’ençà que ha fet rugbi no ha tornat a tenir cap més crisi asmàtica. Per a mi, només per això ja valia la pena. Deixar de patir veient com s’ofega, donant-li medicaments tan forts, sempre estar-hi a sobre…

Però a més a més ell es veu millor i s’ho passa molt bé. Quan el vaig a buscar i es posen a les dutxes fan un munt de riures i això és molt important a la seva edat. Fer un grup d’amics amb qui fer una mica l’alonso al camp i després riure a les dutxes en un ambient sa.

No us enganyaré, el rugbi és dur, entrenen fort, però hi ha unes normes del que es pot fer i del que no. I el que més m’agrada és que tothom té un paper. En el pla de la competició, és evident que tothom vol guanyar, però amb respecte i disciplina. El repte és amb cadascú, després de cada partit fan el tercer temps, que és com una festa on tothom comparteix menjar i beure siguin de l’equip que siguin.

El meu fill potser no serà el més ràpid, però l’últim dia un company seu em van dir que era el que sempre treia un somriure als altres en els moments difícils.

Ara està en el seu pes, ja li han donat l’alta de l’asma, se sent millor amb el seu cos, confia més en les seves capacitats, té una activitat setmanal per esbargir-se i passar-s’ho bé fent salut i amics.

Jo no demano res més.

[fblike]